Res més normal i quotidià, per a la major part (no tots) dels que habitem aquesta part del món, que obrir l’aixeta i obtenir immediatament un bon cabal d’aigua potable i en general, de bona qualitat. Els sistemes d’abastiment domiciliari d’aigua s’han anat construint –començant per les ciutats i pobles més importants- al llarg dels dos últims segles i tant ens hem habituat, que sovint oblidem l’esforç que va costar construir-los i la fragilitat de la seua existència.

En moltes poblacions, l’estat de les xarxes de distribució és preocupant pel seu envelliment i la manca d’inversions de manteniment. La renovació d’unes xarxes, a les quals no és inusual que  es perda més del 30 % del cabal circulant, no és una activitat lluïda per als representants polítics, els quals s’han d’emprar a fons en una tasca didàctica per tal d’explicar la necessitat de les inversions i obtenir la benevolència d’uns veïns que patiran obres molestes.

D’altra part, la industrialització de les activitats productives –inclosa l’agricultura- al llarg de la segona meitat del segle XX ha comportat el deteriorament de moltes captacions forçant a buscar noves fonts de subministrament en una fugida cap endavant que ja mostra els seus límits. Cada vegada queden menys masses d’aigua en bon estat i cada dia és mes urgent la seua protecció. A mesura que la qualitat de l’aigua es deteriora i es percep el mal sabor dels additius necessaris per tal de mantenir-la potable molts s’han acostumat a beure aigua embotellada, que paguen a preus centenars de vegades mes elevats que la de l’aixeta.

Als darrers anys del segle passat, l’abastiment d’aigua es va identificar junt amb altres serveis com un àrea de negoci més de la globalització neoliberal. Un parell de dècades de privatització de l’aigua urbana han bastat per a evidenciar arreu del món els riscos i els inconvenients d’aplicar la lògica mercantil a un bé de primera necessitat i amb les característiques pròpies de l’aigua. No és aliè a aquesta evolució que Nacions Unides al 2010 reconeguera com a un dret humà fonamental l’accés a l’aigua potable i al sanejament, tot anteposant la satisfacció de necessitats al negoci privat.

Al nostre entorn més pròxim, els càntics a la bondat del mercat i la gestió privada que entonaven empreses i governs privatitzadors, s’han esvaït davant una realitat d’opacitat de les empreses i manca de control per part dels ajuntaments, sobrecostos en les compres a altres empreses del grup de la concessionària, incompliment dels compromisos d’inversió o la pràctica corruptora –encara que legal a l’Estat espanyol- del canon concessional, pel qual una empresa entrega a la corporació, en el moment de la concessió, el total de la compensació per obtenir la gestió del servei per un període de temps que es mesura en dècades.

Tot això, junt a la preocupació pels canvis climàtics que faran més difícil la gestió de l’aigua en un futur immediat, han provocat una demanda creixent de recuperació i manteniment de la gestió de l’aigua urbana en mans públiques. Algunes experiències han mostrat el camí, com ara París i Berlin a la UE o Valladolid i Terrassa a l’Estat espanyol, mentre molts altres municipis es preparen per a recuperar la gestió directa.

Si des del punt de vista dels costos és evident que –en igualtat de condicions de bona gestió- la pública és més favorable als interessos del ciutadans, ja que s’estalvien de pagar el peatge del benefici industrial; des del punt de vista de la governança democràtica sols la gestió pública està en situació de desenvolupar i aplicar models de transparència, rendició de comptes i participació pública efectiva que tornen el control del cicle urbà de l’aigua als ciutadans.

La remunicipalització de l’aigua no és una tasca exclusiva dels ajuntaments. Més enllà de que, en molts casos, la cooperació intermunicipal en mancomunitats o consorcis pot ser un bon instrument per tal d’aprofitar economies d’escala, les administracions d’àmbit provincial o de país tenen una capacitat important de generar suport tècnic i organitzatiu, que poden ampliar desenvolupant tasques de regulació dels serveis d’abastiment i de sanejament que satisfagan criteris d’accés universal, eficiència, sostenibilitat i governança democràtica.